De petita no m’agradava la ma de la mare, amb aquella vena tan marcada. 

Tampoc m’agradava la ma de l’àvia, amb aquella pell tan fina i poc elàstica, que sempre tardava un munt a recuperar la seva forma, quan jo la pessigava.

I em feia angúnia la pell de la besàvia, tan clara i transparent, d’aspecte gelatinós, que semblava que s’havia de desfer i convertir-se en doll d’aigua.

Ara em miro la meva, de ma.

Fa temps havia tingut la vena marcada de la mare, potser fins i tot més blava i voluminosa.

Anys enrere havia permès que el meu nét m’estirés la pell, i jo li observava la cara d’angúnia quan ell comprovava la meva pèrdua d’elasticitat.

Avui em miro la ma tranquil·lament, n’admiro la seva transparència, el tacte llis. I espero convertir-me en aigua d’un moment a l’altre.