Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Roser Rovira, escriptora

Observo, penso, recordo. Escric

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals
  • 0.0
    total

La vida

Una visió
un frec de roba
un silenci eixordador.
Una mirada
el somriure tímid
i unes galtes vermelles.
Unes paraules escasses,
la rialla nerviosa, 
el cor accelerat.
Tu i jo?
Tu i jo!
Quinze anys teus,
Quinze anys meus,
el descobriment de la joventut
plegats.
Junts!
A la fàbrica
no ens podem distreure.
El dia és carregós,
cansat, pesat.
Et veig allà lluny,
a l’altra banda, 
i et penso content,
mentre espero, impacient.
A la sortida,
tu m’esperes,
les altres xiuxiuegen
i ens trobem,
somriem, cansats,
però satisfets,
d’un dia més
que acabem plegats.
 
Però passen coses
que no entenem gens
perquè ningú ningú
ens ho ha pogut explicar.
I alcem els punys,
sense saber perquè,
i somriem,
perquè algú ens ha dit
que allò està bé
sense saber el perquè.
M’amago en un vagó de tren
cercant aventura,
mentre mon pare em busca,
desesperat,
esmaperdut i esporuguit,
sabent el que jo no sé,
que la vida és curta
i té punt i final.
Però no em troba
i arribo fins a l’Ebre,
on ens armen
amb pedres,
ganivets i punyals
i revòlvers gastats,
rovellats, espatllats.
Ens alimenten amb aigua i
patates amb sort,
i ens diuen que 
venen els dolents
i que som els valents.
Ens engeguen a córrer
per salvar una idea
que mai vaig saber
i mentre correm
ens maten,
ens degollen,
ens aniquilen,
tacant l’Ebre amb sang
i omplint la llera
de cossos perduts.
Un dolent m’apunta
amb una arma a la seva ma
i jo giro cua,
corro, corro molt,
em sé mort
però no sento el tret
que m’ha d’esberlar l’esquena.
I continuo corrent,
fins arribar als matolls
que m’amaguen la por
i m’abriguen el neguit.
 
Els dolents han guanyat
i ja no som valents,
som perdedors
que tornem a casa,
amb el cap cot,
la panxa buida,
el record de la mort.
Els pares m’abracen
la Carmen també
i tots intentem 
tornar a la fàbrica i
a la vida d’abans.
Però els dolents
ara es diuen guanyadors
i es passegen arreu
amb aire triomfal.
M’agafen de matinada,
em porten a la presó
i m’hi deixen a dintre més de dos anys.
Una d’aquelles nits
ens desperten
a mi i als companys.
Mateu els de l’Esquirol!
oredenen els vencedors.
Em quedo sol a la cel·la
que abans compartia
amb vint companys més,
tots de l’Esquirol.
Ploro, m’encongeixo,
tremolo, tinc por.
Però el sol surt al cel
donant-me la vida
uns segons més.
Des de la finestra enreixada
veig a la Carmen
que m’espera a fora
amb el cor encongit.
No ploris, vida meva,
no ploris per mi.
Li canto una cançó,
mentre ella em somriu
amb llàgrimes als ulls
sense poder-me abraçar.
No ploris, vida meva
ahir era un valent,
ara soc un perdedor,
però amb tu al costat,
em sé afortunat.
Surto finalment a fora
la puc abraçar.
Carmen, la meva Carmen,
jo ja he guanyat. 
Roser Rovira, escriptora
05 Maig 2020